✎ Autor: Victor Corona

El Club d’Atletisme Nou Barris no és només una instal·lació esportiva al cor d’un barri històricament obrer i perifèric de Barcelona; és un mirall de convivència i un motor de construcció comunitària.

Com a investigador —i alhora exatleta de l’entitat i pare de dos atletes del club—, vaig dur a terme un treball d’observació etnogràfica immersiva i continuada durant vuit mesos (després d’un parèntesi causat per les obres d’adequació de la pista per a l’instal·lació de gespa natural per al CE Europa). Amb accés total gràcies a la junta directiva, vaig poder documentar com la pista blava es converteix en un espai de vida.

La meva investigació va començar observant els atletes anomenats «regulars». Aviat vaig constatar que l’atletisme convencional sol funcionar com un arxipèlag d’individualitats: velocistes, saltadors i llançadors entrenen en el seu propi racó. En canvi, en girar la mirada cap a la secció d’atletisme adaptat, vaig descobrir l’únic grup que convertia la pista en una experiència autènticament col·lectiva i humana.

Aquesta secció, dirigida per la Núria i un equip de joves monitors com la Sònia, la Laia, la Sara, la Roser i en Marc, treballa principalment amb joves diagnosticats amb trastorns de l’espectre autista (TEA). Sobre el tàrtar, els diagnòstics i les estereotípies s’esvaeixen: l’esforç compartit converteix la diversitat en comunitat.

El procés d’observació etnogràfica: com es va fer la recerca?

Per entendre la profunditat d’aquesta comunitat, la metodologia etnogràfica va requerir formar part del mateix espai i ritme dels atletes:

Presència immersiva als entrenaments: L’observació es va centrar en les sessions dels dilluns i divendres (de 18:00 h a 19:15 h), registrant des de les rutines de seguretat basades en la repetició fins a les interaccions informals i de joc.

Registre audiovisual i converses directes: Es van utilitzar gravacions en vídeo, entrevistes a peu de pista amb les entrenadores i converses amb els pares i mares que segueixen els entrenaments des de la grada.

Perspectiva de la sociolinguística crítica: Es van transcriure les interaccions verbals per analitzar com l’ús flexible de diferents llengües crea seguretat i vincles afectius.

Observació participant i corporal: La meva experiència prèvia com a corredor va facilitar l’empatia amb la realitat física i sensorial de l’esforç.

La cohabitació sensorial com a base de la comunicació

Més enllà de les paraules, la socialització en l’atletisme adaptat s’arrela en l’experiència física compartida:

El cos i l’entorn: Compartir la suor, l’esforç sota la calor de l’estiu o el fred de l’hivern barceloní crea un vincle primari. La pista a l’aire lliure permet respirar, sentir els elements i connectar amb l’entorn urbà.

Sincronia més enllà de les paraules: Córrer plegats implica alienar ritmes cardíacs i respiracions. Els contactes físics, els copets a l’esquena i les empenyetes amistoses abans de sortir formen un substrat sensorial que trenca l’aïllament de l’autisme.

Per comunicar-se veritablement, primer cal habitar i cohabitar el mateix espai sensible.

L’ètica de la cura i la política de l’alternança lingüística

El treball de les entrenadores exemplifica l’ètica de la cura (care): una postura d’atenció, responsabilitat i receptivitat absoluta. Aquesta atenció es tradueix directament en la gestió del llenguatge a través de l’alternança lingüística (code-switching):

Llengua	Funció pedagògica i emocional	Exemple d’ús registrat
Català	Estructura, regla i tècnica pura. Aporta un marc verbal estable que dona seguretat.	«Va, què fem? Cap endavant… Obre braços.»
Castellà	Impacte emocional, urgència i confort afectiu. Espontaneïtat que connecta amb el grup.	«¡Maxi, más grande! ¡Vamos!»
Anglès	Estímul cognitiu inesperat per trencar la rutina i captar l’atenció.	«Blue color! Come on Edgar! Good!»

Aquesta plasticitat demostra que el canvi de codi no és una casualitat, sinó una eina d’hospitalitat terapèutica.

Emocions compartides: el trencament de la marginalització

En l’esport tradicional, les emocions es canalitzen cap a la competició. En la secció adaptada, el riure i el joc són el ciment de la integració. En un espai on els comportaments atípics sovint són jutjats, la pista blava de Nou Barris redefineix la norma. Com comentava el pare d’un atleta des de la grada:

«A diferència d’altres esports que ha provat, aquí el meu fill no sembla “el rar”.»

Del joc individual a la celebració col·lectiva i més enllà de les xifres

Els rituals col·lectius transformen la dinàmica de l’entrenament. Quan l’equip tècnic proposa un joc com posar anelles multicolors al coll d’un atleta entre riures generalitzats, la dispersió desapareix. L’individu que sovint viu aïllat passa al centre per ser celebrat a través de l’afecte i la complicitat del grup.

En lloc de comptar obsessivament quantes vegades es parla una llengua o una altra, l’etnografia d’aquest projecte convida a mirar què fan els actors en la interacció real. La comunitat de Nou Barris demostra que la llengua es flexibilitza en funció de les necessitats emocionals i pedagògiques de cada moment.

Cada entrenament conclou amb el mateix ritual: atletes i monitors formen un cercle, uneixen les mans al centre i criden a una sola veu el nom del seu territori: «Nou Barris!».

Aquest crit no celebra una marca personal ni un rècord. És un signe de reconeixement mutu. Sobre la pista, córrer deixa de ser un acte solitari per convertir-se en un acte de pertinença.